L’arrelament en Weil i les subjectivitats: aliment de l’ànima humana (1/2)

Resum

En aquest article proposarem una breu aproximació a l’obra de Simone Weil anomenada L’Arrelament.  La importància d’endinsar-nos en aquesta autora ve donada per l’interès que les seves reflexions sobre la col·lectivitat poden tenir per a la teoria de la subjectivació. En aquest primer article, per qüestió d’extensió, la relació amb tal teoria no serà tractada i, per tant, només es farà una aproximació a les tesis de l’autora. Deixant, així, per un segon article, el desplaçament de l’idea d’arrelament en Weil al que podríem anomenar processos de subjectivació, com un complement a certes mancances que podríem trobar en la idea de subjectivació ranceriana. Així doncs, aquí parlarem del que Weil anomena les necessitats de l’ànima fins a arribar a la que considera més important, i més oblidada, que és la de l’arrelament. A partir d’aquí farem un breu recorregut a què Weil entén per arrelament i per les situacions de desarrelament.